|
|
|
|
Creu de Terme, al fons el Santuari de la Mare de Déu de l´Ajuda (Fotografia d´any 1988)
|
Sant Fruitós o Fructuós era un bisbe de Tarragona, que el 21 de gener de l’any 259 va morir cremat a la foguera, junt amb els seus diaques. Auguri i Eulogi. Es conserven les actes del seu martiri i a Tarragona hi ha restes de la basílica aixecada sobre el lloc del martiri, al centre de l’amfiteatre romà. FI seu culte es va estendre molt aviat per tot l’occident cristià, com ho indica el fet que Sant Agustí, a principis del segle V fes un sermó el dia de l’aniversari del seu martiri i que Prudenci, entorn del 400, li dediqués un himne en el seu Peristephanon. No és, per tant, cap devoció importada pels francs, com la majoria de sants: Martí, Genis, Coloma, Marçal, etc.. i per això és molt possible que s’hagués erigit abans de la invasió àrab i que després només es restaurés, com passà probablement amb Sant Andreu de Fona o Sant Cugat de Gavadons. Això explicaria també que la parròquia de Sant Fruitós de Balenyà no s’unís a la de Sant Martí d'Aiguafreda o del Congost el 898, com passa amb la resta de vil•les i parròquies de l’antic terme de Centelles, perquè devia existir o funcionar des de molt abans del 898.
De mig segle X en endavant hi ha notícies seguides que comproven el seu funcionament i independència parroquial; així, el sacerdot Sunyer, propietari de terres a la vila que vocant Balagnano i a molts altres indrets, en el seu testament del 16 d’octubre del 955, deixa ad domum Sancti Fructuosi unes terres que té al lloc conegut com a arca (mot que equival a sepultura antiga o dolmen), en el lloc anomenat Espina (Spina), amb el pacte que durant la seva vida ho puguin retenir els seus nebot
Gotmar i Sunyer, pagant, però. part dels rèdits a Sant Fruitós (JUNYENT, 1980, doc. 285, pàg. 240-241).
|
|
|
Vista general del Santuari
|
Això indica que aleshores, com veurem que passarà del 1083 en endavant, el seu terme ja comprenia la part de Collsuspina, que restarà unida a Balenyà fins a finals del segle XIX.
Més tard, el 959, rebrà unes terres situades al terme del Castell de Tona, de la dona Tructelles, i les notícies incidentals es continuaran amb altres deixes testamentàries del 1031. 1053 i 1081.
I 'any 1040. en fer-se la consagració de la gran església de Sant Vicenç del castell Cardona, consta que la nova església es va dotar amb un alodium vicecomitalem, quod est in parrochia Sancti Fructuosi de Baleniano. Simul cum ipsa baiulia. (VILLANUEVA, 1831, VIII, pag. 293). O sigui, que se li va donar un alou de la parròquia de Sant Fruitós de Balenyà, la qual era de domini dels vescomtes d'Osona, la futura i família dels Cardona. Com veurem més endavant, pertanyia a la parròquia de Balenyà. el sector de l’antiga capella sufragània de Sant Mamet o de la primitiva vila de Val•lossera, que era del domini dels vescomtes, cosa que revela, per tant, la molt v.» adscripció a la parròquia de Sant Fruitós del tros del terme que tradicionalment fou de l’antic territori Sevedà, o terme del castell del Brull i que ara encara any al municipi de Seva.
I A nova església romànica i la seva consagració
Cap dels documents que parlen de Sant Fruitós abans del 1080, no diu res sobre l’edifici material d’aquesta antiquíssima església que la documentació anomena simplement domus o ecclesia Es devia tractar, evidentment, d’un edifici dels anomenats preromànics, amb coberta d’embigat i potser només amb una volta matussera al presbiteri o capçalera que acostumava a ésser rectangular o trapezial; no en queda, però, cap vestigi i tot són pures suposicions.
Vers el 1075, quan el país v a començar a experimentar un evident benestar o una etapa de més prosperitat, la qual cosa es manifesta en la gran quantitat d’esglésies que es varen refer en pocs anys. els feligresos de Sant Fruitós de Balenyà varen creure necessari renovar, com feien la majoria de parròquies, el seu temple parroquial. Era l’època de la plenitud de l’art romànic, anomenat llombard per la seva manera peculiar de decorar els murs, importada de la Llombardia. Aquest art va arrelar al país entre el 1020 i el 1030 i en pocs anys va ésser un art típicament català, que ha rebut dels nostres tractadistes el nom de «primer romànic».
No sabem quan es va començar l’edificació, però. en canvi, podem afirmar que aquesta es trobava pràcticament llesta l’any 1081, quan una senyora de nom Ermetrudis potser de l’antiga família dels Balenyà, va deixar 4 sous ad dedicationem Sancti Fructuosi; a més d’això va llegar un tros de terra a l’església i deixes als clergues que la regien, que eren: un sacerdot, un capellà o canonge de Vic que tenia el tic capellania, el levita Girbert, un tal Miró Guifred i l’escriptor Ramon, germà de la testadora (Biblioteca Episcopal de Vic, C'. Ripoll, Varios IV. foli 159).
|
|
|
Entrada, Santuari de la Mare de Déu de l´Ajuda
|
I 'expressió Ad dedicatiomen vol dir que es parlava ja de consagrar l’església, i és un indici que les obres devien estar pràcticament llestes i es pensava en la gran festa de la seva consagració. Aquesta va tenir lloc el 5 de marc del 1083, o sigui, dos anys més tard. i amb motiu d’aquella solemnitat es va redactar un document que diu així, traduït del llatí:
L’any de l’encarnació de Crisi mil vuitanta-tres, en la quarta indicció, any vint-i-tres del rei Felip, en el dijous de la setmana primera del mes de març. va venir el senyor Berenguer, bisbe molt gloriós d’osona, a petició de Bernat Guifred, de Miró Adalbert i del seu germà Guelebert, de Ramon Bonpar, de Miró Rigau, de Guillem Guifred i de molts altres bons homes que temen Déu, al lloc que en diuen Balenyà. Aquí va dedicar l’església honoríficament construïda a honor de Sant Fruitós, bisbe i màrtir, i dels sants Auguri i Eulogi. Li va donar un cementiri de trenta passes i li va confirmar les primícies i totes les seves obligacions, amb el pacte que aquesta església estigui sempre sota la subjecció i domini de la canònica de Sant Pere de Vic, amb totes les coses que li previnguin. També va assignar els termes de la seva parròquia. Aquests són els següents: Per la part d’orient comença al pont que en diuen de l´Estevanell i d’aquí va als ossals i passa pel petit solar i va a la Cornellà i acaba a la riba del camp-ras. Per la part de migdia comença a la Vall major i baixa fins a Perafita i d’allà va al Puig de Salanuri i passa pel Prat Marturol i va pel torrent de Banyeres i per l'estretura surt al coll d’aliens i passa pel Puig alt i va a la pedra d'Aniort i arriba fins al còdol foradat i acaba al capdamunt del mont de Pol. Per la part de ponent que baixa de dita muntanya vers la planura. Finalment per la part de tramuntana comença al Puig de Gomar i passa per Mataoriola i d’aquí baixa al torrent de Vilageriu i va per l’alou de Sant Pere de Vic, que es troba al pla de l'Estevanell i passa per la pedra Matrisenda i baixa pel prat i acaba al pont.
Després el bisbe esmentat va manar que tot el que ara té o en el futur pugui tenir l’església de Sant Fruitós, que ho posseeixi plenament de tal manera que ningú s’atreveixi a prendre-li o a disminuir-li res o fer-li cap mena d’injúria. Si algú sense témer el judici de Déu s’atrevís is a fer això li dóna consorci amb Judes traïdor.
Els que el dia de la consagració de l’església li varen fer ofrena de béns seus són: en primer lloc Company Galand que li va donar una peça de terra, Seniofred Morató una quarterada de vinya. Guillem Ramon d'Espina una peça de terra. Bernat Joan una quarterada de terra a l'Estevanell, Bernat Guillem una peça de vinya al graner; això ho varen donar de tal manera que cadascú d'ell en farà document de donació a l’església de Sant Fruitós.
Va decretar també que l’església de Sant Mamet sempre estigui subjecta i sigui de domini de l’església de Sant Fruitós i que cap sacerdot celebri allà l’ofici
|
|
|
Façana i porta de accés del Santuari
|
|
Creu de Terme. Estil Barroc, any 1.695
|
|
